El que la sigue la consigue, dicen, y creo de todo corazón que el refrán es cierto, pero muchas veces lo más probable es morir en el intento. También decía (un tal Carlos Gardel) que veinte años no es nada, y siento contradecir a mi admirado cantante argentino, pero os aseguro que eso es una enorme falacia. Veinte años es mucho tiempo. Y treinta, todavía más. Demasiado tiempo. Pero si al final se acaba consiguiendo el objetivo, la espera merece la pena.
Estas ideas aparentemente inconexas vienen al caso porque esta semana he confirmado que un sueño que perseguía desde hace más de tres décadas se va a hacer realidad. Así que es verdad: el que la sigue la consigue. También os digo que veinte o treinta años son una auténtica eternidad. En todo caso, lo importante es que la sempiterna reivindicación, que responde al nombre de estudio epidemiológico, por fin se ve satisfecha.
Para quien no lo sepa, los estudios epidemiológicos son, según la definición de Wikipedia, “el conjunto de actividades intelectuales y experimentales realizadas de modo sistemático con el objeto de generar conocimientos sobre las causas que originan las enfermedades humanas”. Dicho de una manera más accesible, es una investigación que permite conocer qué tipo de relación existe entre la actividad humana y la salud de las personas. Es decir, analiza si el agua que bebemos, la actividad industrial, el aire que respiramos, las emisiones de los coches o cualquier otro tipo de impacto afectan a nuestra salud y de qué manera lo hacen. Es una tipología de estudio prolongado en el tiempo, de manera que al cabo de unos años se acaba obteniendo información de una gran fiabilidad. Esto permite identificar muy bien los problemas y a la vez es muy útil para decidir qué medidas pueden ser las más adecuadas.
¿Y qué hemos tenido que hacer para llegar hasta aquí? No ha sido fácil. Es una petición que tanto yo de manera personal como las entidades que he presidido hemos trasladado a la clase política de manera insistente desde los noventa. Ha habido subidas y bajadas en nuestra intensidad, pero en los últimos años volvimos a poner el tema de lleno en la agenda política. Así, en 2015 conseguimos que se aprobase una moción en el Ayuntamiento de Tarragona según la cual la administración iba a promover el estudio. Se celebraron algunos encuentros pero no se concretó nada. En enero de 2018 cambiamos la estrategia. Nos reunimos con todos los partidos políticos de la ciudad por separado y les preguntamos de manera directa si querían o no llevar a cabo la investigación. Todos dijeron que sí. Hicimos un lobby de presión, y funcionó. Ahora no tienen más remedio que ponerse de acuerdo. Supimos que habíamos triunfado cuando el alcalde de Tarragona reconoció de manera pública que habrá una partida presupuestaria concreta para poder ejecutar la primera fase del proyecto.
No os imagináis la alegría que uno puede llegar a sentir cuando traspasa la meta después de una carrera que ha durado casi media vida. Es una sensación gratificante que te reconcilia contigo mismo y, en parte, con el mundo. El estudio epidemiológico, en un territorio tan industrializado como es el Camp de Tarragona, no es un capricho sino una necesidad. Para mi fundación significará mucho trabajo y no veremos ni un euro, pero no podríamos hacerlo más a gusto. Nuestra implicación será máxima: no dejaremos de vigilar en todo momento para que todo se haga como se tiene que hacer. Ahora hay que implicar a los mejores científicos y profesionales, preferentemente de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, y que se pongan en marcha porque tenemos mucho trabajo por delante.
Cuando hablamos de la salud de las personas, todo lo demás deja de tener importancia. Y aquí no nos referimos sólo a nuestra salud, sino también a la de nuestros hijos, nuestros nietos y todas las generaciones que aún están por venir. Por todos ellos, esta aventura ha valido la pena.
(*) Ángel Juárez Almendros. Presidente de Mare Terra Fundació Mediterrània y de la Red Internacional de Escritores por la Tierra
[divider]
Qui bé busca…
Qui bé busca, bé troba, diuen, i crec de tot cor que aquest refrany és cert, però moltes vegades el més probable és morir en l’intent. També deia (un tal Carlos Gardel) que veinte años no es nada, i sento contradir el meu admirat cantant argentí, però us ben asseguro que això és una enorme fal·làcia. Vint anys és molt de temps. I trenta, encara més. Massa temps. Però si al final s’acaba aconseguint l’objectiu, l’espera paga la pena.
Aquestes idees aparentment inconnexes venen al cas perquè aquesta setmana he confirmat que un somni que perseguia des de fa més de tres dècades es farà realitat. Així que és veritat: qui bé busca, bé troba. També us dic que vint o trenta anys són una autèntica eternitat. En tot cas, l’important és que la sempiterna reivindicació, que respon al nom d’estudi epidemiològic, per fi es veu satisfeta.
Per a qui no ho sàpiga, els estudis epidemiològics són, segons la definició que en fa la Wikipedia, “el conjunt d’activitats intel·lectuals i experimentals realitzades de manera sistemàtica amb l’objectiu de generar coneixements sobre les causes que originen les malalties humanes”. Dit d’una forma més accessible, és una investigació que permet conèixer quin tipus de relació existeix entre l’activitat humana i la salut de les persones. És a dir, analitza si l’aigua que bevem, l’activitat industrial, l’aire que respirem, les emissions dels cotxes o qualsevol altre tipus d’impacte afecten la nostra salut i de quina manera ho fan. És una tipologia d’estudi perllongat en el temps, per la qual cosa al cap d’uns anys s’acaba obtenint informació d’una gran fiabilitat. Això permet identificar molt bé els problemes i alhora és molt útil per decidir quines mesures poden ser les més adients.
I què hem hagut de fer per arribar fins aquí? No ha estat gens fàcil. És una petició que tant jo de manera personal com les entitats que he presidit hem traslladat a la classe política amb insistència des de els anys noranta. Hi ha hagut pujades i baixades en la nostra intensitat, però en els darrers temps vam tornar a posar el tema de ple en l’agenda política. Així, el 2015 vam aconseguir que s’aprovés una moció a l’Ajuntament de Tarragona segons la qual l’administració promouria l’estudi. Es van celebrar diverses trobades però no es va concretar res. El gener del 2018 vam canviar l’estratègia. Ens vam reunir amb tots els partits polítics de la ciutat per separat i els vam preguntar de manera directa si volien o no dur a terme la investigació. Tots van dir que sí. Vam fer un lobby de pressió, i va funcionar. Ara no tenen més remei que posar-se d’acord. Vam saber que havíem triomfat quan l’alcalde de Tarragona va reconèixer de manera pública que hi haurà una partida pressupostària concreta per poder executar la primera fase del projecte.
No us imagineu l’alegria que un pot arribar a sentir quan traspassa la meta després d’una cursa que ha durat gairebé mitja vida. És una sensació gratificant que et reconcilia amb tu mateix i, en part, amb el món. L’estudi epidemiològic, en un territori tan industrialitzat com és el Camp de Tarragona, no és un capritx sinó una necessitat. Per a la meva fundació significarà molta feina i no veurem ni un euro, però no podríem fer-ho més a gust. La nostra implicació serà màxima: no deixarem de vigilar en tot moment perquè tot es faci com s’ha de fer. Ara hem d’implicar els millors científics i professionals, preferentment de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, i que es posin en marxa perquè tenim molta feina per endavant.
Quan parlem de la salut de les persones, la resta de coses deixen de tenir importància. I aquí no ens referim a la nostra salut, sinó a la dels nostres fills, nets i totes les generacions que encara han de venir. Per tots ells, aquesta aventura ha valgut la pena.
(*) Ángel Juárez Almendros. President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra
Debe estar conectado para enviar un comentario.