Luz en la oscuridad. Por (*) Ángel Juárez Almendros (RIET)

El abajo firmante, que es optimista por naturaleza, se levanta cada mañana con las baterías cargadas al máximo y con infinitas ganas de comerse no sólo el desayuno sino el mundo entero. No obstante, durante los últimos días, las fuerzas apenas me han durado unos minutos. Cuando todavía no he acabado mi rebanada de pan con tomate y jamón me invade la necesidad de volver al lecho y desconectar de la triste realidad. Qué sabia debía ser la persona que acuñó la máxima “las desgracias nunca vienen solas”, porque ciertamente, con el paso de los años, me he dado cuenta de que es así. Esta semana más que nunca hemos vivido en nuestras carnes que, como dicen en un capítulo de ‘El Quijote’, “un mal llama a otro”.

Lider vecinal

La crónica negra de la semana también se ha nutrido de sucesos locales, como la muerte de José Ruiz, otro histórico líder vecinal de Tarragona que se suma a la lista de luchadores caídos en combate antes de tiempo. Compartimos batallas y reivindicaciones. Una auténtica pena. Y algo más lejos de mi casa, aunque aún dentro de la provincia de Tarragona, una nueva pesadilla en forma de accidente de tráfico. Trece estudiantes Erasmus perdieron la vida en Freginals cuando regresaban en autobús después de una noche de jolgorio en las Fallas. Parece mentira que después de tanto tiempo nuestras carreteras sigan siendo carnicerías en las que jóvenes con toda la vida por delante encuentren su final de manera dolorosa y precipitada. Noticias que te golpean con dureza a primera hora de la mañana y te amargan el resto de la jornada.

El epílogo de esta macabra cadena tuvo lugar en Bruselas. Ya sabéis a lo que me refiero. En este caso, además, molesta especialmente que el suceso ya no sea una sorpresa. Algo falla en la humanidad cuando unas personas, en nombre de una religión, de un Dios o de lo que sea, matan indiscriminadamente y todos sabemos que era algo que antes o después iba a volver a suceder. El terrorismo yihadista cada vez me recuerda más a aquella época, en los años noventa, en los que ETA atentaba de manera puntual, cada tres o cuatro meses, con una precisión temporal sorprendente. Que un atentado se convierta en rutina es quizás la demostración más palpable de la decadencia de nuestra especie.

Ser fuertes

Por todo esto y otras cosas, estos últimos días, durante el desayuno, me han entrado ganas de mandarlo todo al carajo y volver a la comodidad de mi cama. Pero… no lo he hecho. Ni lo pienso hacer. Porque es verdad que el mundo parece cada día más sombrío, pero también es innegable que hay luz en la oscuridad. La crisis de los refugiados nos produce vergüenza ajena, pero cada vez somos más los que ponemos el grito en el cielo y estamos exigiendo reformas. El accidente del autobús es una desgracia que merece ser llorada, pero no es menos cierto que este tipo de sucesos son cada vez menos habituales y las estadísticas reflejan que nunca como hoy las carreteras habían sido tan seguras. Y el terrorismo yihadista es una realidad difícil de comprender, pero la reacción social ante los atentados es digna de aplaudir. Quizás los gobiernos estén fallando en algunos casos, pero la reacción de la sociedad ante este tipo de eventos es admirable, porque demuestra que, pese a todo, seguimos en pie.

En estos días teñidos de sangre y miserias es fácil decaer, darlo todo por perdido, hacerse el harakiri, rendirse, volverse a la cama. Por eso mismo, es en estas fechas cuando más fuertes debemos ser, más orgullosos debemos estar de la gente que lucha y se sacrifica por el bien global, y cuando más tenemos que creer en nosotros mismos y en aquellos que nos rodean. Son días jodidos, pero no nos engañemos, no siempre es primavera. La llama no se ha extinguido todavía, y debemos seguir soplando para que siga viva. Es el momento de estar más unidos que nunca y no perder la esperanza. Cualquier noche puede salir el Sol.

(*) Ángel Juárez Almendros. Presidente de Mare Terra Fundación Mediterrània y de la Red Internacional de Escritores por la Tierra

Presidente de Mare Terra Fundació Mediterrània y de la Red Internacional de Escritores por la Tierra 

Otras tribunas de Un már de tierras

[divider]

Llum en la foscor

El sotasignat, que és optimista per naturalesa, s’aixeca cada matí amb les bateries carregades al màxim i amb infinites ganes de menjar-se no només l’esmorzar sinó el món sencer. No obstant això, durant els darrers dies, les forces tot just em duren uns minuts. Quan encara no he acabat la meva llesca de pa amb tomàquet i pernil m’envaeix la necessitat de tornar al llit i desconnectar de la trista realitat. Què sàvia deuria ser la persona que va encunyar la màxima “les desgràcies mai vénen soles”, perquè certament, amb el pas dels anys, me n’he adonat que és així. Aquesta setmana més que mai hem viscut a les nostres carns que, com diuen en un capítol de ‘El Quixot’, “un mal llama a otro”.

La sèrie de catastròfiques calamitats, qui sap si guiades o no pel destí, va tenir el seu inici amb l’enèsim capítol de la crisi dels refugiats. La Unió Europea segueix decebent aquells que realment vam creure que el Vell Continent podia ser un referent internacional en la defensa dels drets humans. La seva última ocurrència ridícula ha consistit en expulsar totes les organitzacions no governamentals que treballaven en els camps de trànsit de refugiats a l’illa de Lesbos, de la mateixa manera que uns dies abans van posar de potetes al carrer als periodistes que informaven del que estava passant allà. Imagino que a la Unió Europea no li agradava que tant activistes com mitjans de comunicació estiguessin mostrant al món que aquests camps de trànsit són cada dia més similars als camps de concentració. Les imatges ja són història. Tots les hem vist i no les oblidarem. Europa (o l’ideal que teníem de què havia de ser Europa) ha mort per sempre.

La crònica negra de la setmana també s’ha nodrit de successos locals, com la mort de José Ruiz, un altre històric líder veïnal de Tarragona que se suma a la llista de lluitadors caiguts en combat abans d’hora. Vàrem compartir batalles i reivindicacions. Una autèntica pena. I una mica més lluny de casa meva, tot i que encara dins de la província de Tarragona, un nou malson en forma d’accident de trànsit. Tretze estudiants Erasmus van perdre la vida a Freginals quan tornaven en autobús després d’una nit de gresca a les Falles. Sembla mentida que després de tant de temps les nostres carreteres segueixin sent carnisseries en què joves amb tota la vida per endavant trobin el seu final de manera dolorosa i precipitada. Notícies que et colpegen amb duresa a primera hora del matí i t’amarguen la resta de la jornada.

L’epíleg d’aquesta macabra cadena va tenir lloc a Brussel·les. Ja sabeu a què em refereixo. En aquest cas, a més, molesta especialment que el succés ja no sigui una sorpresa. Alguna cosa falla en la humanitat quan unes persones, en nom d’una religió, d’un Déu o del que sigui, maten indiscriminadament i tots sabem que era una cosa que abans o després tornaria a succeir. El terrorisme gihadista cada vegada em recorda més a aquella època, als anys noranta, en què ETA atemptava de manera puntual, cada tres o quatre mesos, amb una precisió temporal sorprenent. Que un atemptat es converteixi en rutina és potser la demostració més palpable de la decadència de la nostra espècie.

Per tot això i altres coses, aquests últims dies, durant l’esmorzar, m’han entrat ganes de engegar-ho tot a fer punyetes i tornar a la comoditat del meu llit. Però … no ho he fet. Ni ho penso fer. Perquè és veritat que el món sembla cada dia més ombrívol, però també és innegable que hi ha llum en la foscor. La crisi dels refugiats ens produeix vergonya aliena, però cada vegada som més els que posem el crit al cel i estem exigint reformes. L’accident de l’autobús és una desgràcia que mereix ser plorada, però no és menys cert que aquest tipus de successos són cada vegada menys habituals i les estadístiques reflecteixen que mai com avui les carreteres havien estat tan segures. I el terrorisme gihadista és una realitat difícil de comprendre, però la reacció social davant els atemptats és digna de ser aplaudida. Potser els governs estan fallant en alguns casos, però la reacció de la societat davant aquest tipus d’esdeveniments és admirable, perquè demostra que malgrat tot seguim en peu.

En aquests dies tenyits de sang i misèries és fàcil decaure, donar-ho tot per perdut, fer-se l’harakiri, rendir-se, tornar-se al llit. Per això mateix, és en aquestes dates quan més forts hem de ser, més orgullosos hem d’estar de la gent que lluita i es sacrifica pel bé global, i quan més hem de creure en nosaltres mateixos i en aquells que ens envolten. Són dies fotuts, però no ens enganyem, no sempre és primavera. La flama no s’ha extingit encara, i hem de seguir bufant perquè segueixi viva. És el moment d’estar més units que mai i no perdre l’esperança. Qualsevol nit pot sortir el Sol.

Ángel Juárez Almendros

President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra