El año que tiramos a la basura. Por (*) Ángel Juárez Almendros

Hace doce meses redacté una carta a los Reyes Magos titulada ‘Año nuevo, quejas viejas’, en la que apuntaba cuáles eran mis anhelos para el 2018. En ella aparecían estas líneas: “que estos deseos se cumplan no depende de mí, pero me dejaré la vida en ello. En 2019, cuando llegue el momento de redactar una nueva carta a los Reyes, comprobaré si el esfuerzo ha sido o no en vano”. Quien me conoce sabe que soy un hombre que cumple sus promesas, por mucho que éstas duelan. Por eso, y pese a que me temo lo peor, repaso la lista para comprobar que, efectivamente, la mayoría de peticiones del 2018 no han sido resueltas. Un año tirado a la basura, y encima al contenedor equivocado. No puedo decir que sea una sorpresa. Mi intuición, que es mi sexto sentido y una fiel compañera de batallas, sigue sin fallarme.

Llegados a este punto, lo más sencillo es caer en la depresión, bajar los brazos y no volver a levantarlos, sacar la bandera blanca y asumir que hemos fallado y que las generaciones venideras van a tener un futuro muy oscuro. Sería una decisión comprensible… pero también muy cómoda. Y el arte de procrastinar, vaya usted a saber por qué, nunca ha sido santo de mi devoción. Mi conciencia me obliga a poner sobre la mesa cuatro ideas que serán esenciales si queremos que el 2019 sea el año en el que todo cambie para siempre:

– Tenemos que plantear el 2019 como un año en el que existen determinadas líneas rojas que no deben pisarse, ni mucho menos cruzarse. En 2018, algunas que parecían insalvables se han traspasado con total impunidad mientras algunos miraban hacia otro lado. Cuando hablo de líneas rojas me refiero a que seas del partido que seas, tengas la ideología que tengas, hay que luchar y defender los derechos humanos y la igualdad de oportunidades, sin importar dónde hayas nacido, de dónde vengas, cómo es tu aparato reproductor, con quién te metes en la cama o el color de tu piel. En 2018 hemos experimentado un gran retroceso social, y el instinto me dice que vamos a tardar mucho tiempo en recuperar lo perdido. Cuestiones como exigir la derogación de la ley contra la violencia de género me provocan una gran indignación (y vergüenza ajena como ser humano). En fin, tan solo hay que mirar los últimos sondeos electorales para entender de qué estoy hablando y por qué estoy tan preocupado. Ojalá que el 2018 haya supuesto un paso hacia atrás, pero para coger carrerilla y saltar con más fuerza.

– El auge de la ultraderecha en el mundo me lleva a exigir a la Organización de las Naciones Unidas (como ya hice en una carta abierta dirigida a su presidente, António Guterres), que recupere su rol protagonista y haga cumplir a todos los estados del mundo la Declaración Universal de los Derechos Humanos, en la que se proclama que todo individuo tiene derecho a la vida, a la libertad y a la seguridad de su persona. Que se pongan las pilas de una vez porque estoy harto de ver morir a personas indefensas en el mar.

– A nivel medioambiental, un año más, la situación es crítica. No sé si nos dará tiempo a arreglar el desastre que estamos tejiendo entre todos. La cumbre de Katowice no ha servido para nada (¡menuda sorpresa!), y líderes de potencias mundiales como Trump o Bolsonaro (su irrupción, por cierto, es una de las peores noticias del 2018) siguen negando la evidencia y afirman que el cambio climático es un invento de los científicos. Y, por si fuera poco, los japoneses han decidido viajar en el tiempo y van a retomar la caza de ballenas. En este punto, reconozco que me cuesta mucho encontrar una rendija de esperanza. Sólo puedo pedir que las personas que nos gobiernan sean responsables y adopten las medidas necesarias para sacarnos de este callejón sin salida antes de que sea tarde (en realidad, sospecho que ya lo es).

– Finalmente, a nivel local, a quien le interese que se lea mi carta de 2018 porque las peticiones son las mismas, punto por punto. Mención especial para el estudio epidemiológico, que un año más ni está ni se le espera. Cuánta saliva gastada en palabras que no llevan a ningún lugar…

¿Cómo será mi carta a los Reyes para el 2020? ¿Volverá a ser tan parecida a la de los años anteriores? Nadie lo sabe, pero deseo con todas mis fuerzas no tener que escribirla. Porque si el 2019 es tan malo a nivel social y medioambiental como su antecesor, la caída y el descenso a los infiernos será irremediable. Ni los Reyes Magos nos podrán salvar de la hecatombe.

(*) Ángel Juárez Almendros es presidente de Mare Terra Fundació Mediterrània y de la Red Internacional de Escritores por la Tierra

[divider]

L’any que vam llençar a la brossa

A ‘Blade Runner’, l’obra mestra de Ridley Scott rodada el 1982, tots els automòbils són voladors, els robots estan tan avançats que es confonen amb persones, i una bona part de la humanitat resideix en planetes que han estat colonitzats. Tot això ve al cas perquè la pel·lícula s’ambienta… l’any 2019! Ho sento, amic Scott, però et vas passar de frenada. Els cotxes encara no volen (però continuen contaminant), els robots encara llueixen com robots i de moment només hem viatjat a la Lluna i no sembla que haguem d’arribar més lluny en molt de temps. Més enllà d’aquesta broma cinèfila, considero frustrant que ja haguem donat la benvinguda al 2019 i continuem arrossegant els mateixos problemes que el 2018, 2017, 2016… El temps passa i res no canvia. Un altre any més, i la vida continua igual.

Fa dotze mesos vaig redactar una carta als Reis Mags titulada ‘Any nou, queixes velles’, en la qual apuntava quins eren els meus anhels per al 2018. En ella hi apareixien aquetes línies: “que aquests desitjos es compleixin no depèn de mi, però m’hi deixaré la vida. El 2019, quan arribi el moment de redactar una nova carta als reis, comprovaré si l’esforç ha estat o no en va”. Qui em coneix sap que sóc un home que compleix les seves promeses, encara que aquestes em facin mal. Per això, i tot i que em temo el pitjor, repasso la llista per comprovar que, efectivament, la majoria de peticions del 2018 no han estat resoltes. Un any llençat a la brossa, i a sobre al contenidor equivocat. No puc dir que sigui una sorpresa. La meva intuïció, que és el meu sisè sentit i una companya fidel de batalles, continua sense fallar-me.

Arribats a aquest punt, el més senzill és caure en la depressió, abaixar els braços i no tornar a aixecar-los, treure la bandera blanca i assumir que hem fallat i que les generacions posteriors tindran un futur molt obscur. Seria una decisió comprensible… però també molt còmoda. I l’art de gandulejar, vagi vostè a saber per què, mai ha estat sant de la meva devoció. La meva consciència m’obliga a posar sobre la taula quatre idees que seran essencials si volem que el 2019 sigui l’any en què tot canviï per sempre:

– Hem de plantejar el 2019 com un any en què existeixen determinades línies vermelles que no hem de trepitjar, i encara menys creuar-les. El 2018 hi havia algunes que semblaven insalvables que s’han traspassat amb total impunitat mentre alguns miraven cap a un altre costat. Quan parlo de línies vermelles em refereixo a que siguis del partit que siguis, i tinguis la ideologia que tinguis, s’ha de lluitar i defensar els drets humans i la igualtat d’oportunitats, sense importar a on hagis nascut, d’on vinguis, com és el teu aparell reproductor, amb qui te’n vas al llit o el color de la teva pell. Durant el 2018 hem experimentat un gran retrocés social, i l’instint em diu que trigarem molt de temps en recuperar allò que hem perdut. Qüestions com exigir la derogació de la llei contra la violència de gènere em provoquen una gran indignació (i vergonya aliena com a ésser humà). En fi, tan sols cal mirar els darrers sondejos electorals per entendre de què estic parlant i per què estic tan preocupat. Tant de bo que el 2018 hagi suposat un pas enrere, però hagi estat per agafar embranzida i saltar amb més força.

– L’auge de la ultradreta al món em porta a exigir a l’Organització de les Nacions Unides (com ja vaig fer en una carta oberta dirigida al seu president, António Guterres), que recuperi el seu rol protagonista i faci complir a tots els estats del món la Declaració Universal dels Drets Humans, en la qual es proclama que tot individu té dret a la vida, la llibertat i la seguretat de la seva persona. Que es posin les piles d’una vegada perquè estic fart de veure morir persones indefenses al mar.

– A nivell mediambiental, un any més, la situació és crítica. No sé si ens donarà temps a arreglar el desastre que estem teixint entre tots. La cimera de Katowice no ha servit de res (quina sorpresa!), i líders de potències mundials com Trump o Bolsonaro (la seva irrupció, per cert, és una de les pitjors notícies del 2018) continuen negant l’evidència i afirmen que el canvi climàtic és un invent dels científics. I, per si no fos prou, els japonesos han decidit viatjar en el temps i reprendran la caça de balenes. En aquest punt, reconec que em costa molt trobar una escletxa d’esperança. Tan sols puc demanar que les persones que ens governen siguin responsables i adoptin les mesures necessàries per treure’ns d’aquest carreró sense sortida abans que sigui tard (en realitat, sospito que ja ho és).

– Finalment, a nivell local, a qui l’interessi que es llegeixi la carta del 2018 perquè les peticions són les mateixes, punt per punt. Vull fer una menció especial a l’estudi epidemiològic, que ni és ni se l’espera. Quanta saliva gastada en paraules que no ens porten enlloc…

Com serà la meva carta als Reis del 2020? Tornarà a ser tan semblant a la dels anys anteriors? Ningú ho sap, però desitjo amb totes les meves forces no haver d’escriure-la. Perquè si el 2019 és tan dolent a nivell social i mediambiental com el seu antecessor, la caiguda i el descens als inferns serà irremeiable. Ni els Reis Mags ens podran salvar de l’hecatombe.

(*) Ángel Juárez Almendros. President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra