Bonavista, el ‘pueblo’ de Tarragona. Por (*) Ángel Juárez Almendros

Publicado por: generico 6 de marzo, 2019

Es poner un pie en Bonavista y de manera automática los recuerdos empiezan a amontonarse en mi cabeza. Me impacta el aluvión de momentos vividos en esas calles que tantas veces recorrí en mi juventud.

Recuerdos de lucha, reivindicación y activismo social… pero también recuerdos de amor. Y es que Úrsula, mi compañera que lleva toda la vida a mi lado, se trasladó a vivir a Bonavista cuando hizo el peregrinaje, como tantos miles de personas, entre Andalucía y Cataluña.

Qué tiempos aquellos, y cuántas escenas que hoy en día serían imposibles de presenciar… Por ejemplo, yo he visto a vecinos de Bonavista hacer lo mismo que los actores en las películas del Oeste: comprar un terrenillo y construir como podían su propia casa. Que todas las viviendas fuesen diferentes entre sí era uno de los motivos que convertían a Bonavista en un barrio genuino. No había otro sitio igual en la provincia de Tarragona. Lo reconozco: la primera vez que visité Bonavista pensé seriamente que me habían abducido y había sido transportado a Andalucía o Extremadura. Parecía imposible que un lugar así existiese en Cataluña.

El barrio se fue transformando poco a poco. Aquellas personas que se habían sacrificado dejando atrás sus raíces para tener una vida mejor empezaron a tener hijos. Y Bonavista fue creciendo. Todos aquellos vecinos tenían un rasgo en común: eran valientes, muy valientes. No es casualidad que fuese en Bonavista donde surgió una de las primeras asociaciones de vecinos de la ciudad. Y la primera huelga de autobuses urbanos en democracia que se hizo en la provincia también tuvo lugar en Bonavista. Recuerdo que pese a ser el barrio de Poniente más alejado del centro de la ciudad los vecinos prescindieron del transporte público para ir caminando. De coraje iban sobrados.

Las luchas continuaron. La mayoría de vecinos estaban afiliados a partidos de izquierdas y defendían sus derechos con ahínco. Hasta la sede provincial del PSUC estaba ubicada en Bonavista. Hay apellidos que los que vivimos aquella época nunca olvidaremos: los Arjona, los Caamaño, los Aragón, los Torres… Recuerdo con especial cariño las fiestas populares, a las que yo acudía con mis compañeros de formación. Se generaba una atmósfera muy particular, y nosotros éramos conscientes de ello. Bonavista siempre fue un barrio especial. Tenía una idiosincrasia propia. Lo digo como lo pienso: a veces, parecía más un pueblo que un barrio.

Aquella Bonavista no tiene mucho que ver con la actual. No es mejor ni peor, pero es muy diferente porque los tiempos han cambiado para Bonavista, para Tarragona y para todo el mundo. Desde hace unos años, el movimiento vecinal ha sufrido un descenso radical y ha ido perdiendo fuerza. En Tarragona, muchos líderes vecinales acabaron trabajando en el ayuntamiento o en otras administraciones. La reivindicación dejó de ser una prioridad. Precisamente por ese motivo hace ya trece años nació la Coordinadora d’Entitats de Tarragona, que presido desde ese día. Una de las entidades que la forman es la Asociación de Vecinos de Bonavista. Siempre han sido unos escuderos fieles.

Aprovecho estas líneas para felicitar a la Asociación de Vecinos de Bonavista por su medio siglo de vida y deseo de todo corazón que nunca abandonen su espíritu combativo, porque forma parte del ADN del barrio. Enhorabuena de todo corazón.

No quiero acabar sin nombrar a dos personas en especial. Gracias a Salvador Serrano, por estar ahí durante tanto tiempo. Y Joaquín Amades, amigo, que sepas que no te olvidamos. Y, por supuesto, también quiero felicitar a todos los vecinos que en algún momento de su vida hayan dedicado su tiempo para hacer de Bonavista un barrio más digno. Adelante, compañeros y compañeras. La lucha continúa.

(*) Ángel Juárez Almendros. Presidente de Mare Terra Fundació Mediterrània y de la Red Internacional de Escritores por la Tierra

[divider]

Bonavista, el ‘poble’ de Tarragona

És posar un peu a Bonavista i de manera automàtica els records comencen a amuntegar-se al meu cap. M’impacta l’al·luvió de moments viscuts en aquells carrers que vaig recórrer tantes vegades durant la meva joventut. Records de lluita, reivindicació i activisme social... però també records d’amor. I és que l’Úrsula, la meva companya que porta tota la vida al meu costat, es va traslladar a viure a Bonavista quan va fer el pelegrinatge, com tants altres milers de persones, entre Andalusia i Catalunya.

Quins temps aquells, i quantes escenes que avui dia serien impossibles de presenciar... Per exemple, jo he vist veïns de Bonavista fer el mateix que els actors en les pel·lícules de l’Oest: comprar un petit terreny i construir la seva pròpia casa com podien. Que tots els habitatges fossin diferents entre si era un dels motius que convertien Bonavista en un barri genuí. No hi havia cap altre lloc igual a la província de Tarragona. Ho reconec: el primer cop que vaig visitar Bonavista vaig pensar seriosament que m’havien abduït i havia estat transportat a Andalusia o Extremadura. Semblava impossible que un lloc així existís a Catalunya.

El barri es va anar transformant a poc a poc. Aquelles persones que s’havien sacrificat deixant enrere les seves arrels per tenir una vida millor van començar a tenir fills. I Bonavista va anar creixent. Tots aquells veïns tenien un tret en comú: eren valents, molt valents. No és casualitat que fos a Bonavista on va sorgir una de les primeres associacions de veïns de Tarragona. I la primera vaga d’autobusos urbans en democràcia que es va fer en tota la província també va tenir lloc a Bonavista. Tot i que era el barri de Ponent més allunyat del centre de la ciutat, els veïns van prescindir del transport públic per anar-hi caminant. De coratge anaven sobrats.

Les lluites van continuar. La majoria dels veïns estaven afiliats a partits d’esquerres i defenien els seus drets amb afany. Fins i tot la seu provincial del PSUC s’ubicava a Bonavista. Hi ha cognoms que aquells que vam viure aquella època no oblidarem mai: els Arjona, els Caamaño, els Aragón, els Torres... Recordo amb una especial estima les festes populars, a les quals jo hi anava amb els meus companys de formació. Es generava una atmosfera molt particular, i nosaltres n’érem conscients. Bonavista sempre va ser un barri especial. Tenia una idiosincràsia pròpia. Ho dic com ho penso: a vegades semblava més un poble que un barri.

Aquella Bonavista no té gaire cosa a veure amb l’actual. No és millor ni pitjor, però és molt diferent perquè els temps han canviat per Bonavista, per Tarragona i per tot el món. Des de fa uns anys, el moviment veïnal ha patit un descens radical i ha anat perdent força. A Tarragona, molts líders veïnals van acabar treballant a l’ajuntament i a altres administracions. La reivindicació va deixar de ser una prioritat. Per aquest motiu va néixer ja fa tretze anys la Coordinadora d’Entitats de Tarragona, que presideixo des d’aquell dia. Una de les entitats que la formen és l’Associació de Veïns de Bonavista. Sempre han estat uns escuders fidels.

Aprofito aquestes línies per felicitar l’Associació de Veïns de Bonavista pel seu mig segle de vida i desitjo de tot cor que mai abandonin el seu esperit combatiu, perquè forma part de l’ADN del barri. Enhorabona de tot cor.

No vull acabar aquest escrit sense anomenar dues persones de manera especial. Gràcies a Salvador Serrano, per estar aquí durant tant de temps. I Joaquín Amades, amic, que sàpigues que no t’oblidem. I, per descomptat, també vull felicitar tots els veïns que en algun moment de la seva vida hagin dedicat el seu temps a fer de Bonavista un barri més digne. Endavant, companys i companyes. La lluita continua.

(*) Ángel Juárez Almendros. President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra

Secciones : Blog Un mar de tierras

Descubre más desde EFEverde

Suscríbete ahora para seguir leyendo y obtener acceso al archivo completo.

Seguir leyendo